JO ASPIRO A DUR UN BORSALINO.

Torno a dur barret. Un Stetson negre. Flexible i resistent a l'aigua. Americà. Nord americà, essent precís. Més cowboy que senyor, per qui ha d'anar encara amb el cap cot. Comfesso, però, que jo aspirava a un Borsalino: un barret de feltre fet a mà icone d'elegància, de saber fer i de llibertat. Però són cars. Massa per a la meva butxaca. I s'ha de ser senyor per saber-lo portar. S'ha de tenir un no sè què per saber lluir la meravella clàssica d'Alessandria. Hauré d'esperar a fer-me gran i fer les pràctiques, mentrestant, amb el de vaquer urbà.

I no sé si és ben bé per casualitat o per l'alineament dels astres maies, porto set dies escoltant barretades vàries. I no em refereixo a les ja conegudes de l'amic Quim Curbet.

Els barrets als que em refereixo són dispars. Barrets, barretaires i cases de barrets: sembla com si em perseguíssin. Fa un parell de dies uns desaprensius van posar un cotxe bomba a la porta de la casa de barrets més gran d'Europa (fixa't tú quin mèrit...). Fins i tot els eficients TEDAX van haver d'anar de "pepes" per salvar vides i estropicis. I resulta que no només va provocar l'ensurt als clients-usuaris del Club Paradise de La Jonquera sinó que als concentrats assistents a una quina de nadal del restaurant del costat. És a dir, aquella nit tothom va perdre el barret sortint cames ajudeu-me.

Seguint un fil molt similar evoluciona el culebrot de la Diputació de Girona. Tal com una casa de barrets sense mestressa, la deriva de l'organisme públic sembla no trobar aturador. L'antiga mestressa, barroera i grollera (potser en un coma moral etíl.lic) es va presentar a les portes del ple de la Diputació per prendre novament el control de l'entitat. Entre uns i altres van haver de forçar a Jaume Torramadé que deixés l'edifici. I ho va fer, amenaçant que tornava al dia següent. Com aquell que és boig. Potser és això el que passa... que ha perdut el seny. Serà això? O se sent mínimanet fort sabent-se coneixedor de les misèries d'alguns dels membres del teixit opac de la política provinciana? Sigui com sigui aviat haurem de fer alguna cosa al respecte. Potser començar a tallar caps, sigui del color que sigui el barret que portin.

I finalment, em vull treure el barret per una frase valenta de qui és novament el President de la Generalitat de Catalunya, l'Artur Mas. Francament tant se me'n fot si és de Convergència Democràtica de Catalunya o de l'Agrupament Escolta i Guia Pare Claret de Girona. De debó. Però el matís en la seva promesa del càrrec, impostat o no, em va semblar digne de treure's el barret: "Sí, ho prometo, amb plena fidelitat al poble de Catalunya". Pot semblar estúpidament anecdòtic, tant com fer seure a Montoro lluny de la representativitat del Govern durant l'acte oficial. Però resulta que el President Mas s'ha compromès davant de tothom, no només dels seus nous socis republicans, a ser fidel al poble de Catalunya eludint afirmar la seva fidelitat a la Constitución Española i al Rey de España. Per treure's el barret, repeteixo. Però atenció... que tant com ens el treiem ens el podem tornar a posar per sortir al carrer, o a on calgui, a recordar-li el compromís. Un compromís segellat amb dues paraules clau "plena fidelitat".

Sigui com sigui torno a dur barret. Crec que ja ho havia dit. Un de Steson deia.Però jo aspiro a més. Jo aspiro a una Catalunya lliure on poder dur amb elegància un Borsalino. Mentrestant faré les pràctiques amb el de vaquer urbà. Però jo aspiro a dur un Borsalino. Recordeu-ho.