dimecres, 12 de juny de 2013

La XarXa.

Teranyina de geometria capriciosa.
Sovint vivim pensant que som aranyes àgils, de vuit potes peludes i ulls enormes, rodons i foscos. I creiem teixir una teranyina de finíssim fil transparent i d'ordenada geometria aracnocèntrica. Trobem un branquinyol sec des del que projectar el primer fil. I el creuem espai enllà fins a la fusta vella d'una finestra opaca i cega. I resseguim el marc esclovellat fins retornar a la branca de minúscula sequetat. I tanquem el perímetre pensant que ens està quedant prou bé. I regirem el circuit. I passen els anys. I algún que altre hivern. I sentim com sacseja el vent, o l'aire, o els bufets d'altres animalons. I valents pensem que la xarxa aguanta. L'esmenem. I un dia, convençuts, ens situem en el centre exacte de la creació. Amb satisfacció mirem al nord, al sud, a l'esquerra i a la dreta. Imaginem l'enveja que bull al cor verd d'altres aràcnids. I acariciem amb les mandíbules cansades les potes peludes convençuts de que hem treballat per ser aranyes de bé. Però incòmodes descobrim unes fibres quitinoses, velades, que surten de la nostra esquena. I certa immobilitat ens bufeteja la cara a mida que recuperem conciència de que alguna cosa no funciona com voldriem. I entenem que pensant en ser aranyes algú ha bloquejat les nostres ales. I l'abraçada que ens tiba no és res més que seda de la que està feta la xarxa que ens serveix d'orgull i de catifa. I sabem que és tard. Potser massa. L'enganxifosa mortalla ens permet veure com s'apropa una aranya de debó. Creiem veure com somriu just abans de que tanqui el capoll amb el que ens ha atrapat.

Ser mosca somiadora mai ha estat un bon negoci.



dimarts, 25 de desembre de 2012

JO ASPIRO A DUR UN BORSALINO.

http://www.borsalino.com/eng/theicon/borsalino.jsp
Torno a dur barret. Un Stetson negre. Flexible i resistent a l'aigua. Americà. Nord americà, essent precís. Més cowboy que senyor, per qui ha d'anar encara amb el cap cot. Comfesso, però, que jo aspirava a un Borsalino: un barret de feltre fet a mà icone d'elegància, de saber fer i de llibertat. Però són cars. Massa per a la meva butxaca. I s'ha de ser senyor per saber-lo portar. S'ha de tenir un no sè què per saber lluir la meravella clàssica d'Alessandria. Hauré d'esperar a fer-me gran i fer les pràctiques, mentrestant, amb el de vaquer urbà.

I no sé si és ben bé per casualitat o per l'alineament dels astres maies, porto set dies escoltant barretades vàries. I no em refereixo a les ja conegudes de l'amic Quim Curbet.

Els barrets als que em refereixo són dispars. Barrets, barretaires i cases de barrets: sembla com si em perseguíssin. Fa un parell de dies uns desaprensius van posar un cotxe bomba a la porta de la casa de barrets més gran d'Europa (fixa't tú quin mèrit...). Fins i tot els eficients TEDAX van haver d'anar de "pepes" per salvar vides i estropicis. I resulta que no només va provocar l'ensurt als clients-usuaris del Club Paradise de La Jonquera sinó que als concentrats assistents a una quina de nadal del restaurant del costat. És a dir, aquella nit tothom va perdre el barret sortint cames ajudeu-me.

Seguint un fil molt similar evoluciona el culebrot de la Diputació de Girona. Tal com una casa de barrets sense mestressa, la deriva de l'organisme públic sembla no trobar aturador. L'antiga mestressa, barroera i grollera (potser en un coma moral etíl.lic) es va presentar a les portes del ple de la Diputació per prendre novament el control de l'entitat. Entre uns i altres van haver de forçar a Jaume Torramadé que deixés l'edifici. I ho va fer, amenaçant que tornava al dia següent. Com aquell que és boig. Potser és això el que passa... que ha perdut el seny. Serà això? O se sent mínimanet fort sabent-se coneixedor de les misèries d'alguns dels membres del teixit opac de la política provinciana? Sigui com sigui aviat haurem de fer alguna cosa al respecte. Potser començar a tallar caps, sigui del color que sigui el barret que portin.

I finalment, em vull treure el barret per una frase valenta de qui és novament el President de la Generalitat de Catalunya, l'Artur Mas. Francament tant se me'n fot si és de Convergència Democràtica de Catalunya o de l'Agrupament Escolta i Guia Pare Claret de Girona. De debó. Però el matís en la seva promesa del càrrec, impostat o no, em va semblar digne de treure's el barret: "Sí, ho prometo, amb plena fidelitat al poble de Catalunya". Pot semblar estúpidament anecdòtic, tant com fer seure a Montoro lluny de la representativitat del Govern durant l'acte oficial. Però resulta que el President Mas s'ha compromès davant de tothom, no només dels seus nous socis republicans, a ser fidel al poble de Catalunya eludint afirmar la seva fidelitat a la Constitución Española i al Rey de España. Per treure's el barret, repeteixo. Però atenció... que tant com ens el treiem ens el podem tornar a posar per sortir al carrer, o a on calgui, a recordar-li el compromís. Un compromís segellat amb dues paraules clau "plena fidelitat".

Sigui com sigui torno a dur barret. Crec que ja ho havia dit. Un de Steson deia.Però jo aspiro a més. Jo aspiro a una Catalunya lliure on poder dur amb elegància un Borsalino. Mentrestant faré les pràctiques amb el de vaquer urbà. Però jo aspiro a dur un Borsalino. Recordeu-ho.

diumenge, 16 de desembre de 2012

COMENCEM A FER NET...?

Fa massa temps que sura una capa de porqueria sobre el fluxe quotidià de la ciutat de Girona que s'esforça per ofegar la vida natural dels barris i places. És una brutícia amb la que ens hem acostumat a conviure i que ha diluït la nostra capacitat de sorpresa. És repugnant i pudenta. Però empastifa tot el que toca. El darrer episodi d'aquesta taca carregada d'ironia té per protagonistes alguns il.lustríssims membres de la Diputació de Girona. El mal anomenat cas "Torramadé" demostra la feblesa d'una societat que s'ha acostumat a les evidències amb la morbosa acceptació del condemnat a mort. En diguem cas "Torramadé". Queda especialment teatral. Però les preguntes derivades de les accions dels personatges queden ofegades per l'escenari i els focus. Preguntes com: per què un funcionari com el sr. Josep Maria Amargant, que ha confessat que en la seva funció de treballador de l'administració va negociar la malversació de fons públics en benefici del President de la Diputació, o que assegura "haver mediat" en casos delicats d'altres legislatures, encara segueix en el seu lloc de treball? Per què malgrat renunciar "temporalment" com President de la Diputació de Girona el sr. Torramadé encara manté el seu sou i els privilegis corresponents al seu càrrec? Per què en un cas públicament especejat l'oposició no en fa llenya? Per què les queixes del PSC, d'ERC, de ICV o del PPC són tan infantils? Per què Convergència admet la lentitud amb que Unió ha tractat la qüestió? Per què dels presents al famós sopar on "tot va passar" només parlen els afectes d'Unió de Salt i la resta calla? Per què ningú assumeix cap responsabilitat? Per què no s'ha organitzat una comissió d'investigació de tot plegat? De debó que els lligams entre uns i altres són tan perversament intensos que la caiguda de Jaume Torramadé pot arrossegar a molts membres de la política gironina i a importants representants del teixit econòmic i social de la província?
Doncs bé, a mí em calen respostes. Respostes concretes. I ràpides. Perquè la feble confiança en el sistema de lideratge local trontolla i queda en evident manca de lideratge.

Comencem a fer net...? Em calen idees i acció. Qui m'ajuda?


diumenge, 31 de juliol de 2011

Gironàmbuls, tercer. O la teoria de la covardia.

Hi ha qui diu que Girona va ser tres vegades immortal. Una absurditat com una altra, ja que la immortalitat és eterna, mereixedora d'un sol mèrit, i no pot ser-ho tres vegades. A l'igual que la mortalitat: només cal morir un sol cop per ser ben mort. Però lluny del misticisme heroic d'una creuada contra el no res, els gironins som, de mena, covards. Hem viscut, sempre que hem pogut, a l'ombra dels murs grisos de pedra i vivim, encara avui, a l'ombra dels murs estrets però alts de la mediocritat mal païda. Mirem cap enfora, no per aprendre sino perquè ens donin el copet a l'esquena i ens acceptin sense vergonya. Forma part del nostre ADN. No ho podem evitar. I aquesta ombra que s'estira i s'estira, pren visos de complexe d'inferioritat quan són des de Barcelona que arriben les amenaces. Cridem, ens queixem, remuguem... però confonem obediència de país en servilisme cap a la gran capital. Despreciem, d'entrada, tot el que tingui regust a gironí, a nostre. Si és nostre no pot ser bo, afirmem en veu baixa, no pot ser encertat. Tot precisa de la pàtina del barcelonisme impregnador i de la ignorància del que brolla del sòl que trepitgem. I no és una questió de pedagogia només. Ni molt menys. És, en essència, una assumpte de covardia. És molt més senzill ser covard que estimar d'on venim.

Per a més d'un, el que afirmo és una aberració. Una intolerant mostra més de que més ens val demanar que Barcelona ens tregui les castanyes del foc. Però afirmo: algú ens està prenent el pèl. I viu més enllà de la Tordera. Algú s'en riu de nosaltres quan parla de la Nacional II, o de l'Aeroport de Vilobí i el vodevil Ryanair, o quan explica la vida del mòn al voltant dels trens de Rodalies... i fins i tot quan parla de cultura, de turisme i de comerç. N'estic fins els nassos (eufemisme) de que em prenguin el pèl i si em queixo em tractin de provincià.

M'agrada veure passar la vida des del Pont de Pedra. És un dels actes de valentia més arriscat que pot fer un gironàmbul avui en dia. I què? A algú li sap greu? Doncs que s'hii posi fulles, covard! Jo començo a preparar-me pel combat.